La Muga Caula

Sóc un artista interdisciplinari enfocat a la introspecció i l’autoretrat, respecte a la identitat social i els rols de gènere. M’agrada combinar diferents disciplines per crear múltiples lectures. Tinc en compte el potencial polític i narratiu del meu cos, fins i tot quan està implícit en el mateix, de manera que aquest pugui generar idees per si mateix en una peça.

Hi ha arbres que són persones quietes, i hi ha persones que són arbres que caminen; jo sóc aquesta. Com el mitològic Argo, hi ha ulls que miren el real i l’irreal des de diferents punts de tot el meu cos. Les meves accions són arrelades a la natura i observen l’espectador.

La meva obra performativa tracta de la descoberta, mitjançant un procés de discurs improvisat automàtic in situ, d’estructures subjacents de bellesa i poesia a la natura.
La peça que presento a La Muga Caula: a través de la personificació d’un jutge extraterrestre d’una galàxia llunyana torno la humanitat al procés legal terrestre i desconstrueixo la figura del jutge inert de nosaltres mateixos i els altres.

Els meus objectius són qüestionar com la performance artística actual podria acostar-se al tema de la política i posar l’art de la performance a l’avantguarda de la lluita política, i desafiar tant les fronteres dels acompliments estètics clàssics com de la política, com una habilitat de l’art de la performance política per transformar les nostres societats de manera radical. Lluito pel socialisme amb rostre humà.

He oblidat l’objecte artístic per esdevenir- lo. No signi ca que vulgui parlar de mi com a individu, sinó que m’expresso a través de la meva visió, condicionada per la meva identitat. L’art és, a la meva vida, un corrent altern de comunicació: de la mateixa manera com la literatura, especialment la poesia, inspira el meu treball, espero que també us enriqueixi a vosaltres i con guri un acte col·lectiu.

Exploro l’ús del llenguatge en la cultura popular i la publicitat entrellaçant, en un diàleg irònic, els eslògans que es desenvolupen per vendre productes i, sovint, els mateixos productes, per crear “obres d’art”. Les peces de veu són de naturalesa molt més personal. Canto i corejo textos creats amb paraules i frases que no tenen necessàriament un signi cat o una traducció.

A través de recorreguts mundials, he creat representacions, exposicions i publicacions sense escales, en un dels moviments artístics més representatius, significatius, oportuns i transformadors de la història: NON GRATA. Els resultats ocorren d’acord amb la lògica d’evitar codis. Les presentacions són textos físics, les formes d’ortografia i lectura dels quals es mantenen dins els límits de les accions reals.

La performance em permet un joc fascinant amb el temps. Em produeix la sensació de capturar-lo i influenciar en el curs de fets passats, modificant-los, revocant-los, desenganxant-los del seu arquetip, construint noves configuracions i traslladant-los a un espai real. Aquesta multidimensionalitat em provoca la sensació de funcionar simultàniament en el passat i en el present.

Noms d’algunes granotes mascotes… Abby Action Agnus Amazonia, Babe Blues, Brothers Benji Bumpy, Candy Casper Carmine, Daphne Darty Darwin Ducky, Einstein Eden Evita, Fatso Fearless Freddy, Garfield Gherkin Godzilla, Hercules, Hector Hopscotch, Iggy Indigo Ivan, Jinky Joey Jojo, Karma Kermit King, Leaper Leafy Lucky, Madalynn Marie Max, Napoleon Neon Noodles, Oliver Oscar Orion, Peabody Peanuts Pixie…

No sóc cantant, no sóc ballarina, no sóc acròbata, de manera que escric textos i els textos, que no poden existir sols, criden el cos i el cos,que troba el seu lloc en el text o a prop seu, fa el que pot. Diuen llavors, que faig lectures performàtiques. Ignoro encara que si les paraules estan cridades a desaparèixer, el cos, té moltes ganes de cantar …

Arts visuals i culinàries

Estem experimentant juntes amb les fronteres i les frontisses dels sentits: entre mirar i veure, sentir i escoltar, olorar i ensumar, tastar i degustar, acariciar i tocar, menjar i alimentar. I més i encara més: entre sentir i pensar, entre sentir i significar, entre sentir i alegrar-se’n, entre sentir i agradar. Som Mar i Clara, i us convidem a taula, a la Muga dels Sentits.

Com el viure o el néixer em vaig anar sentint còmode amb la poesia, la música, la creació, que era una altra forma de mirar, molt natural, molt d’anar fent perquè sí. Amb aquest autodidactisme, he anat escrivint llibres i dient-los ara per aquí ara per allà, a voltes sol i d’altres acompanyat, mirant d’integrar aquest art de la quotidianitat amb la misèria quotidiana (des d’)on (sobre)vivim i ens revoltem.

La representació de la vida està per sobre d’allò que representa: les imatges devaluen la realitat. Creo imaginaris i estratègies que evidencien aquest joc de miratges.

Durant molts anys he fotografiat les performances dels artistes que participen en els esdeveniments que organitzo. Sóc fotògrafa amateur en el sentit original de la paraula: com a persona que estima el que fa. El que m’agrada més és poder capturar l’essència de l’obra en una imatge, i ajudar que una cosa tan efímera com la performance pugui perdurar en el temps.

A la meva poesia la presència de la paraula és com la presència d’un cadàver en una safata, salpebrat i cuinat enmig d’un somni profund. Però allò que és la meva poesia no és aquest cadàver sinó l’ànima que ningú ha vist però que hi és, encara que ja no dins el cadàver.

Text, cos, veu. Respiració, arquitectura, repetició. Acció, silenci, espai. Tres coordenades per cosir un territori: cartografia. Toqueu el llibre, llegiu el paisatge. This voice is in you, this voice is in the loudspeaker. Els marges, les costures, les aigües barrejades. Puc fer servir la primera persona —molt abans que arribéssim, algú va enquadernar el paisatge i el va disposar davant d’on som—; però també puc oblidar-la

M’interessa explorar una convivència de temps i espais diversos en una única situació de lloc. Utilitzo l’espai físic no només com a suport sinó com a material on el visual i el sonor esculpeixen i passen per la intensitat de l’experiència, del cos, del qual emergeix. D’aquesta manera la meva pràctica esdevé cruïlla, barreja, em permet treballar entre el límit de categories, en el trànsit de formalitzacions.

Som perquè mengem i som el que mengem alhora. És per això mateix que tot l’equip cuinarem amb amor, afecte i intuïció, a partir dels productes propis de la nostra terra, per al gaudi dels cinc sentits.

L’únic projecte que tinc com a esser humà és viure i tot allò que acostumem a anomenar projectes son tan sols estratègies. Estratègies que fan possible teixir el singular projecte que és viure la vida, i és allà on rau l’art.

La poesia és un arma carregada de present.

No hi ha futur.

El futur és de la banca i dels polítics.

Vaig néixer a Suïssa, he crescut a Espanya i ara visc a Oslo (Noruega). Estic interessada per veure les possibilitats del meu cos en relació amb el temps i l’espai. L’assumpte del meu treball pot variar, però sempre es relaciona amb la vida quotidiana i amb la societat en què vivim. Els meus antecedents també m’inspiren. Com a resultat, les meves obres solen resultar absurdes i poètiques.

Som un equip videogràfic format per Josep M. Jordana i Lis Costa el 1991. Una branca fonamental de la nostra feina és la documentació videogràfica d’actes culturals lligats a la música, la poesia i la performance. Disposem d’un arxiu de més de 1.000 gravacions. El 2012 engeguem el projecte SUMMA, a fi de convertir aquest patrimoni audiovisual en un arxiu videogràfic en línia d’accés públic i gratuït.

Mitjançant el meu art vull obrir espais. Entrades al teu propi paisatge interior on la visió i la realitat es fonen.

La meva feina n’és l’eina. Experimentes alguna cosa en mirar-la i et fas una idea del que és. Que podria ser diferent de la meva. Totes dues són vertaderes ja que tots dos l’hem percebuda. El que queda és un record, una emoció, el que ens mena, en totes direccions, als amplis camps del que no està subjecte.

Sóc membre del grup NON GRATA. La idea principal de la meva creativitat artística és provocar la ment del públic amb desafiaments provocatius mitjançant l’absurd, imatges boges i interacció, per tal de lliurar energia neta. La meva missió és la llibertat creativa per mantenir viu l’espai-temps experimental tot empenyent contínuament els límits físics i mentals.

Endavant però cap enrere.

“Per què només descansem en pau?

Per què no vivim també en pau?”

Els meus cabells voleiaven en farinetes de civada i en recollia una mica, com un paquet.

Cantar és una forma de sondejar-me, d’arribar als llocs més recòndits del meu cos i del meu subconscient. He compost peces per a veu sola, però la part principal del meu treball és la performance, basada en la improvisació lliure. El meu cant abstracte posa en joc un procés de comunicació pre-lògic, per arribar al més profund del subconscient. Treballo la dansa butoh, buscant connexions entre veu i moviment.

Faig el que faig perquè ho haig de fer.

He posat el meu art al servei de les preocupacions predominants en els nostres temps; especialment aquells temes que amenacen la nostra existència col·lectiva i el suport del nostre univers. Per tant, els continguts d’aquestes inquietuds van des dels efectes psicosocials i emocionals de fets traumàtics com la violència, especialment el terrorisme, la guerra, la pobresa, passant per la corrupció, el canvi climàtic, la injustícia i els greus abusos contra els
drets humans, etc.

El meu treball consisteix a indagar en conceptes com l’equilibri, l’acció tediosa i la descontextualització d’elements extrets del folklore. M’interessa la idea de l’atzar, de la possibilitat de l’acció inacabada, la interacció a través dels sentits, l’humor i l’absurd, l’impredictible del temps de l’acció en relació amb un marc social determinat, la presència i la petjada…

JOINA neix de l’escolta. De la valentia d’alçar una veu que té coses per dir. Amb un nou llenguatge, sincer, directe, les paraules em parlen i m’ajuden a entendre i seguir projectant. Més enllà de l’etiqueta rap feminista, el que faig és música que parla de mi i del procés que estic fent, com tantes altres dones, per comprendre i sobreviure en un món que ens oprimeix i ens vol fer invisibles.

Abans feia fotografies: li deia a la gent que somrigués i, després, jo disparava. Ara, faig «foto-gag-fies»: disparo i, quan ensenyo les imatges, la gent somriu.
Vull que les meves «foto-gag-fies» sorprenguin, emocionin, facin somriure, informin, siguin belles i també inoblidables; però no trobo tot això en el llibre d’instruccions de la càmera.

Fer documentals és fer cinema. Se us ocorre res de millor? Us diran que la diferència amb els films de ficció rau en el fet de treballar, bé amb històries i persones tretes de la vida real, bé amb personatges i trames inventades per un guionista. I això és fals. Tot és representació. Tot és manipulació. Tot és punt de vista. I aquesta és la gràcia. Crear un món que només existeixi als fotogrames.

A poc a poc tot neix. La vida i les seues conseqüències; els ritmes de l’existència; les veus i els silencis; els afectes; l’energia que ens cal per al combat diari; la llum i la manca de claredat; les esperances vençudes. La data de caducitat regeix les hores. Oblit: cap mot dibuixa millor la mort dels dies pretèrits. Sempre és/ ai!/el mateix viatge/temps vençut/llunyà i perifèric.

Veig el meu procés creatiu com analògic a la llibertat de pujar i baixar escales amagades, de construir-les, d’asseure-m’hi, analitzar-les, desconstruir-les, dormir-hi sota, reconstruir-les, remenar-les de baix estant, projectar-les, destruir-les, refer-les, remodelar-les, imaginar-les, o no.

En el meu treball barrejo les arts, les ciències i la comunicació. Ho faig des del joc. Des de l’aquí i l’ara, la presència del cos humà s’acciona com a part d’un ecosistema complex. Comparteixo la meva vulnerabilitat en clau de performance a través del gest viu, a través dels solcs de la vivacitat. M’interessa crear comunitats per ser més vulnerables, no pas per ser més forts.

Sóc membre del Grup NON GRATA. Actuo com un sanitari social, tallant parts podrides per millorar la societat a través de l’art. En les actuacions barrejo, en una totalitat, antecedents culturals, història, estereotips, natura, persones, política i experiències. Treballar de manera espontània en un contenidor de temps/espai per representar una mini-societat del moment present amb símbols i personificacions diferents.

La paraula sense acció és buida,
l’acció sense paraula és cega,
la paraula i l’acció fora de l’esperit de la comunitat estan mortes.
(Pueblo Nasa, Colòmbia)

Exploro la soma-política de la trobada orquestrant espais de tensió i negociació: humà/animal, subjecte/objecte, comunal/individual, vida/mort, són algunes dicotomies que es tornen borroses…

El meu treball subratlla la banalitat i el buit entre accions alhora que hi dirigeix l’atenció Faig servir la resistència i el temps per investigar el potencial del diàleg entre el meu cos, el cos de l’espectador, els objectes i l’arquitectura. M’interessa el concepte de capacitat d’intercanvi, em proposo desafiar la línia entre l’espai de l’acció i l’espai de la no-acció.

Amb les mans, el cos, les persones i l’entorn dibuixo les relacions invisibles i desdibuixo les impossibles. El procés té sentit en l’art d’acció, on tot és present. Treballo els llenguatges que envolten la identitat cultural i em relaciono amb objectes i estructures simbòliques per obrir fronts conscients, per necessitat dimensional o per pur plaer poètic.

Del silenci estant escric amb el cos i després les paraules a l’espai cru de tornar a començar. Recol·lecto. Pausa. Dic el buit que m’omple les orelles. Danso el cos que se’m desfigura. Canvio la mirada. Surt del cos la veu a l’aire, precipici llarguíssim. Silenci. Truc o maldestre. Lliura el cos als cossos perspectiva, entre volum, densitat, llum una part de l’acció, entre ara i esdevenir una part de l’acció.

Al principi experimento, exploro i examino els mitjans de la performance, jugo i algunes vegades me’n ric. I en els meus projectes de performance vull destacar l’etern en l’existència transitòria de les persones en termes històrics i espirituals de forma general. El desig de descobrir una conseqüència de l’impacte econòmic en la creativitat artística des de les obres d’art tradicionals fins als nous mitjans.

Nyamnyam és un col·lectiu i espai creat al 2012 pels artistes Iñaki Alvarez i Ariadna Rodríguez. Unint les seves formacions i deformacions en diverses disciplines, se situen en una cruïlla entre les arts en viu, el pensament crític, la pedagogia i l’interacció social. El seu treball té l’objectiu de promoure la creació, la difracció i l’intercanvi de coneixement a través d’estratègies d’intercanvi en cada context (g)local en el qual treballen.

 

Experiències congelades en ales de paper, fotogra a que no menteix. Art plàstic, que dibuixa el que veu l’ull, mentint a la mà, en prendre possessió del pensament subjectiu, que la càmera no posseeix. Treballo en la línia de fusió entre aquests dos mons, fent servir el sensor de realitat, sempre des de la introspecció personal en la recerca del meu ser, el meu entorn i la meva percepció.

Sense saber, sóc un invident retransmetent els colors de la vida en totes les meves formes, compartint, per a rebre i tornar a retransmetre la vida en colors, sense saber: “metAcció”.

Escoltar la terra, la natura, la persona asseguda al meu costat en el vagó del tren, el xiquet que juga a la vora de la mar, els gestos de ma mare i el remenar amb la cullera de la meua àvia. Escoltar allò per a mi és el regal de la vida, és l’art en si mateix, al qual jo tan sols responc i espere que allò em responga a mi, per ser-hi juntes.

Passar de fotografiar espais, aparentment escèptics, a documentar un esdeveniment en què l’acció i el moviment és el principal actor és il·lusionant per a mi, per a poder captar la relació que s’esdevé amb l’espai que l’envolta i que, a la vegada, compon l’acció.

Romandre a l’escolta atenta del so primordial, AM ona curta, AOUMRESPIRACIÓ

Sóc un artista interdisciplinari inquiet. De la performarnce-art m’interessa i exploro les maneres de relacionar-nos, en diferents contextos, com ara el temps i l’espai, el seu cos social i físic; aquesta misteriosa connexió amb l’“ara”. Una mena de lloc on descobrir els límits i ponts de diàleg amb l’altre.

L’ART

Reanimo fotografies, dono nova vida a objectes, persones, animals i espais. Fotografiant fotos, la realitat i la representació de la realitat es barregen.

L’ACCIÓ

Capto performances, happenings o instal·lacions on la gent que he convidat a escena pot interactuar.

L’EDUCACIÓ

Utilitzo la càmera com una eina per expressar-me, per aprendre a mirar i seleccionar bé, per perllongar o escurçar el temps.

 

 

 

 

 

 

Treballo peces de comportament alliberat: fonografies i poemes posats en llibertat. Dibuixos partiturials. El meu treball és arribar a la gent, comunicar. També és happening. Temps i espai col·laboren amb el fet entròpic, en què l’alliberament de l’energia de certs estats de no equilibri em permetin aquesta fuita meravellosa, aquesta espècie de ciència de l’alliberament del comportament de la paraula

En els seus espectacles Leopoldo Fregoli (1867-1936) canviava d’aspecte de manera frenètica i donava vida a dotzenes de personatges en una mateixa representació. El transformista italià també va esdevenir una referència essencial per a Joan Brossa i l’art escènic d’avantguarda. Aquest exercici celebra la capacitat de transformar-nos, l’ésser en moviment i les seves inesgotables possibilitats.

La meva única certesa és que construeixo un límit. Cada nova performance em mostra més de la naturalesa d’aquest límit i me’n fa una mica més conscient. El poc que en conec serà el punt de partida de la següent performance. Em mantinc en aquest procés amb la ferma decisió d’arribar a saber-ho tot, del límit.

El meu treball performatiu aborda la inquietud de ser estranger/a. Em permet viure al meu cos, com a ens polític, la migració, entesa com a moviment espacial, temporal, social i cultural. És, doncs, un fet vinculat a relacions de poder. Assumeixo que el poder no ens és aliè, ens constitueix. Conèixer-ne les relacions (em) provoca el compromís actiu per transformar-les.

Les meves accions es componen de paraules que són apuntalades de vegades pel ritme intern i de vegades per ritmes externs. La reflexió constant amb l’entorn em condueix a la denúncia de l’opressió que exerceixen els mamífers humans sobre la vida. Jo, dona Balança, poeta sonora de finals de segle allibero la meva creació en places, carrers i llocs on la poesia defensa la lluita pels drets humans.

Després de més de 15 anys de pràctica, accionar s’ha tornat una manera de viure, de pensar, de meditar en moviment. Perquè fins i tot estant estàtic, el cos es mou. Tot vibra. Res no roman. És aquí i l’ara eternament canviant. La vida esdevé una performance. Quan treballo des d’aquesta consciència corporal, em moc dins l’espai-cos i jugo a ser Una amb el Tot.

En la meva feina de performance em baso en l’escriptura per expressar les meves idees i enganxo etiquetes a les parets, voreres i fins i tot als cossos de la gent. Dissenyo un vestit i un maquillatge per a cada performance perquè s’adigui al lloc i hi destaqui. Les performances a ciutat m’han orientat cap a una reflexió social i humana sobre aquest art allà on estic.

Sóc membre del grup NON GRATA. Faig accions artístiques de manera col·lectiva i de manera anònima. El punt principal de la meva feina d’art és ètic: és la imatge del primitivisme, la impersonalitat i la creativitat experimental, que és el context i el lloc específic, i que correspon als problemes reals que importen en el moment present.

La performance no té ni principi ni final, ocorre. És per aquesta raó que he triat fer servir roba groga cada dia durant els últims 30 anys. Sigui la meva bicicleta groga, en un vagó de metro o en una inauguració d’una exposició en una galeria d’art. En les meves imatges de la vida diària, em distingeixo com un punt de color groc.

(Salvador Giralt, Marc Egea i Jordi Rallo)

Grup musical

Maridatge perfecte: la viola de roda de Marc Egea, la taula índia de Jordi Rallo i la poesia de Salvador Giralt i dels savis del món al voltant d’unes copes de vi.

Us cantarem i us recitarem versos apassionats, històries d’amor i acudits per riure. Us parlarem del temps que fuig i de l’alegria de viure. Un cosmos al voltant d’una ampolla: un escenari còsmic com una imago mundi.

Em resulten confuses les diferències entre document, obra d’art, ficció. Per a mi hi ha factors més significatius, com la relació entre la fotografia i el cinema. Com funcionen junts, però de forma diferent. Fins i tot contrària. Existeix cinema en la fotografia i fotografia en el cinema. M’agrada buscar certs límits, que són invisibles, i que només la càmera i la imatge que en surt poden mostrar.

Utilitzo la performance per captar i qüestionar el públic en allò que anomeno envasos inesperats: una de les meves preocupacions és el medi ambient. Exploro el context ecològic local (envasos, residus …) els converteixo en vestits grandiosos i irònics per magnificar l’ambivalència i la crueltat de la nostra actitud envers el món actual.